La Pippi va a berenar amb els companys de l'escola

Un dia la Pippi va anar a berenar amb els seus companys de classe, era un dia molt especial per tots i per això no faltava ningú. La Pippi va aparèixer davant de tots sobre el seu cavall i amb el Senyor Nelson. Feia un dia molt bonic i sol brillava com mai, l’Annika estava molt contenta, a més s’havia posat el seu vestit de cotó per l’ocasió.

—Quin dia més bonic!— va exclamar l’Annika mirant a la Pippi

—Un dia esplèndid. Feia des del dia que vaig lluitar contra el campió de boxa de Sant Francisco  que no em sentia tan feliç. Vols pujar al cavall?

—Sí!

A tots els companys els agradava molt pujar al cavall de la Pippi, així que van anar fent torns per poder pujar-hi tots. Però la Pippi deixava torns més llargs als seus amics Tommy i Annika.

Quan ja els faltava poc per arribar la Pippi va pensar que el seu cavall estaria cansat, i mentre li donava un copet li va dir:

—Ens has portat tot el camí, no és just que només un treballi per tots.

I va aixecar al cavall amb els seus forts braços i el va portar el que quedava de camí.

El berenar es feia a un bosc que es deia “bosc dels monstres”. La Pippi estava molt contenta perquè així coneixeria als monstres. Quan van arribar va dir:

—Sortiu monstres!!

La mestra li va dir que no hi havia pas monstres en aquest bosc. La Pippi es va sentir molt decebuda.

—Un bosc de monstres sense monstres, que estrany! Doncs com no hi ha monstres hauré de fer jo de monstre, no veig cap altra solució. — Seguit d’això va fer un crit molt potent que va deixar a tots espantats.

— Si juguem a què la Pippi és un monstre— va dir molt emocionat en Tommy

Mentre els nens i nenes jugaven al joc i estaven molt entretinguts, la mestra llegia i els observava. Quan es va fixar amb la Pippi li va fer molta gràcia perquè s’havia posat al paper completament, semblava el monstre més ferotge que havia vist mai.

Efectivament ho era: cridava, es posava als nens a les espatlles, saltava, s’enfilava als arbres...

—Us menjaré per sopar!

Era un joc molt divertit, cap dels nens podia parar de jugar, però de sobte va arribar la calma. L’Annika i el Tommy es van apropar al monstre que estava assegut en una pedra, trist amb una cosa a la mà.

—Està mort, mireu; està mort —va dir el monstre.

El que estava mort era un ocellet que havia caigut del niu.

—Pippi, estàs plorant? —va preguntar Tommy.

—Plorant jo? —va respondre la Pippi—. Jo què n’haig de plorar!

—Perquè tens els ulls plorosos —va dir Tommy.

—Els ulls plorosos? —va preguntar Pippi. I li va demanar al Senyor Nelson el seu

mirall de butxaca per a mirar-se.

La Pippi va agafar l’ocellet i ho va dipositar delicadament en un llit suau de molsa.

—Si pogués, et retornaria la vida —va dir, i va llançar un profund sospir.

Ulla, una de les nenes de la classe, vivia davant del Bosc dels Monstres. La seva mare li havia donat permís perquè convidés a la mestra i als seus companys a prendre uns sucs al seu jardí.

En el camí es van trobar amb un home que conduïa un carro carregat de sacs. Els sacs eren molts i molt pesats i el cavall estava rendit. Una de les rodes del carro va caure en un forat, i Bolmsterlund, que així es deia el carreter, es va enfurir. Creient que havia estat culpa del cavall, va recórrer al fuet i va començar a donar una sèrie de fuetades al pobre animal.

—No li fa vergonya maltractar a un animal d'aquesta manera? —li va dir la mestra a Bolmsterlund.

—No es fiqui vostè en el que no li importa si no vol que m'emboliqui a fuetades amb vostè i amb tota la seva companyia. – Li va contestar ell, i va tornar a aixecar el fuet. 

Al pobre cavall li tremolava tot el cos. I llavors, de sobte, alguna cosa va sorgir com un llampec del grup de nens. Era Pippi. Tenia un cèrcol blanc al voltant del nas, i quan Pippi tenia un cèrcol blanc al voltant del nas era perquè estava enfadada.

La Pippi es va llançar sobre Bolmsterlund, ho va agafar per la cintura i ho va llançar a l'aire. Quan va caure a terra, el va agafar de nou i el va tornar a llançar cap amunt. Quatre, cinc, sis viatges va fer el carreter.

—Socors, socors! —cridava, espantat.

Pippi es va plantar davant ell amb les mans en la cintura.

—No tornis a pegar-li al cavall!, sents? Una vegada, a Ciutat del Cap, em vaig trobar amb un home que li pegava al seu cavall, com tu. Portava un bonic uniforme, i li vaig dir que si tornava a pegar-li al seu cavall, li destrossaria el bonic uniforme. Ell no va fer cas, i una setmana després va tornar a pegar-li al cavall. Va ser una llàstima d'uniforme.

La Pippi va desenganxar el cavall, que tremolava de cansament i de por.

—Vine aquí, cavallet —li va dir.

I aixecant-ho amb els seus braços, ho va portar al seu estable. El cavall semblava estar tan espantat com Bolmsterlund. Llavors va tornar Pippi. Va agafar un dels grans i pesats sacs i ho va posar a l'esquena de Bolmsterlund.

Bolmsterlund va agafar el sac i va seguir caminant. I la Pippi el va dur a casa.

—Aquí tens els teus sacs, no et faré pagar ni un cèntim— va dir-li a  Bolmsterlund després de deixar el carro al graner. I va marxar.

—Molt bé Pippi!— van exclamar els nens quan la van veure tornar.

—Ha sigut un acte preciós— va dir la mestra. Hem de cuidar els animals i també a les persones.

Al jardí de l’Ulla hi havia preparada una gran taula plena de pastissos, espelmes, els nens van anar de pressa a assentar-se.

—Pippi —la va cridar la professora—, has d’esperar-te que ens invitin per començar a menjar.

—Doncs tu no m’has d’esperar que jo t’inviti— va dir Pippi amb la boca plena.

La mare de l’Ulla estava sorpresa amb tot el que menjava, la mestra li va explicar fluixet que s’ha passat la vida navegant. I va decidir no fer gens de cas als mals modals de la Pippi.

De cop i volta va veure uns pastissos de color rosa molt lluny. Llavors li va estirar la cua al Senyor Nelson.

—Senyor Nelson, portam un d’aquells pastissets rosa.

—Confio que hauràs quedat satisfeta— va dir a Pippi la mare de l’Ulla.

—Doncs no de tot. M’he quedat amb set— va dir la Pippi.

—Llàstima que t’hagi semblat poc— li va contestar.

—No es preocupi! — va contestar la Pippi alegrement.

La mestra després d’escoltar la conversa va decidir anar a parlar amb la Pippi sobre el seu comportament.

—Ei, Pippi —va dir-li amablement—, de gran suposo que voldràs ser una senyora educada, veritat?

—A què et refereixes?— va preguntar Pippi.

—Em refereixo a les que saben com comportar-se i mai deixen de ser correctes i ben educades.

—Jo vaig decidir fa poc ser pirata quan sigui gran. Es pot ser pirata i alhora senyora ben educada? Perquè llavors…

La mestra va dir que no podia ser-ho.

—Doncs quin conflicte!— es va lamentar Pippi—. No sabré quina de les dues coses triar.

La mestra li va dir que tries el que tries, estaria bé que aprengués a comportar-se bé.

—Que difícil em serà aprendre això! —va sospirar Pippi—. Vostè pot dir-me les regles més importants?

La mestra li va dir que: no ens hem de servir el menjar fins que ens invitin a fer-ho, no s’ha d’agafar més d’un pastís alhora, no hem de parlar mentre tenim la boca plena...

Pippi va dir que sí, pensativa...

—M’aixecaré una hora abans als matins i ho practicaré —va dir—. Així m’aniré acostumant per si decideixo no ser pirata.

La mestra va dir que ja era hora de tornar. Tots els nens es van ficar en fila, menys la Pippi, que estava asseguda a la gespa molt atenta, com si escoltes alguna cosa.

—Què passa, Pippi?— va preguntar la mestra—.

—Professora —va dir la Pippi—, a les senyores educades els pot fer soroll l'estómac?

Va tornar a prestar atenció i va afegir al final:

—Perquè si no pot ser, m’hauré de decidir per la pirateria.